En l’esport, sense passió no hi ha partida. I sense desmesurada estima de molta gent no hi ha escut -ni colors, ni club- digne d’una certa rellevància. L’Espanyol ha estat sempre un gran exemple d’aquestes sentències. Per això, ha estat l’únic club català de futbol capaç de resistir la poderosa capacitat del FC Barcelona per evitar que qualsevol activitat esportiva notable al país no la protagonitzin els colors del cantó suís de Ticino. El Terrassa, l’equip de la meva ciutat, llangueix dirigit per tronats subhastadors, i la majoria de clubs històrics de Catalunya fa dècades i dècades que tenen el seu sostre en les Segones Divisions. Etcètera.
L’Espanyol, però, em preocupa. Em preocupa molt. I ja és estrany que això succeeixi tan sols mig any després de la memorable inauguració de l’Estadi de Cornellà- El Prat, la nostra nova casa de propietat. Però la situació em té angustiat perquè noto en la seva gent, la meva gent, paraules i gestos d’un cansament extraordinari. Sempre hem fet el cor fort davant les escopinades de la història, però percebo en l’espanyolisme una cosa que no li havia vist mai en el meu ja més d’un quart de segle de decidida militància: a la gran família perica se li està posant cara d’acabar-se-li la benzina. Rostre d’estar tip de viure en un cos de nan, quan se sap una bèstia de sentiment enorme. Ganyota dificultosa per seguir somrient davant la misèria del discurs identitari a la que l’està sotmetent en els últims temps un danisme tan farragós ja, com, per l’actual mapa accionarial de la SAD, malauradament encara necessari.Em miro el club a través de la gent que l’ha sustentat sempre: la gent de la base, el soci i simpatitzant anònim. Em parla pel facebook o per correu electrònic, s’expressa envoltat dels meus amics de la penya de Madrid, o me l’escolto en boca de tots els companys dels mitjans de comunicació, principalment els dels meus estimats Pericosonline i POL.TV. I li veig la tremenda necessitat que algú, de sorpresa, li clavi un petó als morros. Això és el que necessita el club. Algú que li doni aire, que li renovi les ganes de resistir, i que li recordi que ha nascut per seguir creixent i no deixar de tenir somnis de gran volada. Des de fa temps que ja ve sent una mica així, però ara ja és una qüestió d’urgència.
L’honor de la nostra història no pot ser mai més relacionat amb notícies i situacions patètiques com ho està sent les últimes setmanes. L’Espanyol no ha estat mai res semblant a un Pretòria, ni jugadors mimats, ni personal que s’esbaralla. Puntualment ho pot ser, com tots els clubs, però en cap cas com a fidel reflex de la situació inestable d’una entitat, amor per a sempre de tantíssimes persones, a la que me li estan robant l’ànima. L’Espanyol ha estat sempre quelcom del tot diferent; uns valors de vida i de resistència, els que el van veure néixer a la Universitat: esforç, honor, moralitat i esport.
Si perdem la il·lusió, la força del sentiment cap aquest club únic i irrepetible se’n pot ressentir. I això sí que no ens ho podem permetre. No el deixarem mai sol, però ningú ha fet realitat cap somni des de la desesperança i la desmotivació. Perquè més enllà de les victòries i de les derrotes, tenim una història i una manera de ser i d’entendre la vida i representem una sensacional grandesa des de la nostra escandalosa humilitat. Un petó als morros. Això és el que li manca al club per retornar-li el somriure. Per viure la vida amb tenacitat –quina cosa tan nostra!- i encarar el futur amb ganes de vèncer sempre i en tot cas. Exactament com avui ho ha escenificat el jove Jordi Amat en roda de premsa. Som això: l’emoció d’un jove de la casa per debutar amb l’equip de la seva vida. La definició en imatges que, més enllà de la trista i lamentable realitat actual, no permetrem que ningú ens faci perdre la il·lusió de ser pericos. El pertànyer i ser part activa d’un sentiment com cap altre.
Xavi Salvatella i Mestres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada