dijous, 28 de gener de 2010

Improvisant tant prendrem mal

Els entesos en la matèria diuen que els millors actors de teatre són els més capacitats per improvisar en qualsevol moment de la funció. La llàstima és que "planificació esportiva" conté la paraula "planificació", que és precisament l'oposat d'"improvisació". Potser si l'Espanyol fos un club de teatre, les últimes temporades ens hauríem classificat amb total seguretat per la Champions, però com que presumptament ens dediquem a jugar a futbol resulta que estem més a prop del descens que de cap altra cosa.

El tema és clar: si a la segona volta de la lliga sumem els mateixos punts que a la primera, tenim molts números de la rifa per l'any vinent tenir el millor estadi de segona. Això ni és alarmisme ni és ser incendiari, senzillament se'n diu realitat i objectivitat, i qui ho negui deu ser que no se'n recorda de multiplicar per dos.

Llegeixo articles i comentaris omplint-se la boca de que per fi un entrenador confia en la cantera. Jo m'inclino més en pensar que no és que el club confiï en la cantera, sinó que és l'únic recurs que han pogut trobar als problemes de l'equip. Confiar en la cantera seria comptar-hi des de la pretemporada i estalviar-nos els calers de fitxar mitjanies provinents de lligues llunyanes. Confiar en Víctor Ruiz no vol dir fer-lo debutar al Camp Nou i asseure'l a la banqueta després d'haver jugat dos grans partits. Confiar en Javi Márquez no vol dir fer-lo jugar quan s'han fet trenta-quatre proves amb jugadors diferents abans. Confiar en la cantera no vol dir improvisar amb la cantera i si sona la flauta penjar-nos medalles.

Però, ves per on, les últimes jornades els nanos de casa estan demostrant que són capaços de treure les castanyes del foc, i encara que sigui fruit de la improvisació - i, per tant, nefasta planificació - hauria de servir per fer obrir els ulls als que prenen decisions i, d'una vegada per totes, apostar-hi fort i fugir de tenir un vestidor que sembli la ONU.

Acabo parlant de les repercussions de la lesió de Moisés. Quan tothom deia en començar el mercat d'hivern que l'equip necessitava un migcampista defensiu, els planificadors van decidir afegir el setè davanter centre a la plantilla, dient que no es fitxaria ningú més. No entenc quines presses hi ha ara per portar l'enyorat stopper d'una altra lliga europea per una lesió de quinze dies. No dèiem que la plantilla estava tancada? No dèiem que apostem per la cantera?

Portem 20 punts en 19 partits. En això sí que tots estarem d'acord.


(Article publicat a PericosOnline i a 7m76).

dimarts, 26 de gener de 2010

L'Espanyol necessita que algú li clavi un petó als morros

En l’esport, sense passió no hi ha partida. I sense desmesurada estima de molta gent no hi ha escut -ni colors, ni club- digne d’una certa rellevància. L’Espanyol ha estat sempre un gran exemple d’aquestes sentències. Per això, ha estat l’únic club català de futbol capaç de resistir la poderosa capacitat del FC Barcelona per evitar que qualsevol activitat esportiva notable al país no la protagonitzin els colors del cantó suís de Ticino. El Terrassa, l’equip de la meva ciutat, llangueix dirigit per tronats subhastadors, i la majoria de clubs històrics de Catalunya fa dècades i dècades que tenen el seu sostre en les Segones Divisions. Etcètera.

L’Espanyol, però, em preocupa. Em preocupa molt. I ja és estrany que això succeeixi tan sols mig any després de la memorable inauguració de l’Estadi de Cornellà- El Prat, la nostra nova casa de propietat. Però la situació em té angustiat perquè noto en la seva gent, la meva gent, paraules i gestos d’un cansament extraordinari. Sempre hem fet el cor fort davant les escopinades de la història, però percebo en l’espanyolisme una cosa que no li havia vist mai en el meu ja més d’un quart de segle de decidida militància: a la gran família perica se li està posant cara d’acabar-se-li la benzina. Rostre d’estar tip de viure en un cos de nan, quan se sap una bèstia de sentiment enorme. Ganyota dificultosa per seguir somrient davant la misèria del discurs identitari a la que l’està sotmetent en els últims temps un danisme tan farragós ja, com, per l’actual mapa accionarial de la SAD, malauradament encara necessari.

Em miro el club a través de la gent que l’ha sustentat sempre: la gent de la base, el soci i simpatitzant anònim. Em parla pel facebook o per correu electrònic, s’expressa envoltat dels meus amics de la penya de Madrid, o me l’escolto en boca de tots els companys dels mitjans de comunicació, principalment els dels meus estimats Pericosonline i POL.TV. I li veig la tremenda necessitat que algú, de sorpresa, li clavi un petó als morros. Això és el que necessita el club. Algú que li doni aire, que li renovi les ganes de resistir, i que li recordi que ha nascut per seguir creixent i no deixar de tenir somnis de gran volada. Des de fa temps que ja ve sent una mica així, però ara ja és una qüestió d’urgència.

L’honor de la nostra història no pot ser mai més relacionat amb notícies i situacions patètiques com ho està sent les últimes setmanes. L’Espanyol no ha estat mai res semblant a un Pretòria, ni jugadors mimats, ni personal que s’esbaralla. Puntualment ho pot ser, com tots els clubs, però en cap cas com a fidel reflex de la situació inestable d’una entitat, amor per a sempre de tantíssimes persones, a la que me li estan robant l’ànima. L’Espanyol ha estat sempre quelcom del tot diferent; uns valors de vida i de resistència, els que el van veure néixer a la Universitat: esforç, honor, moralitat i esport.

Si perdem la il·lusió, la força del sentiment cap aquest club únic i irrepetible se’n pot ressentir. I això sí que no ens ho podem permetre. No el deixarem mai sol, però ningú ha fet realitat cap somni des de la desesperança i la desmotivació. Perquè més enllà de les victòries i de les derrotes, tenim una història i una manera de ser i d’entendre la vida i representem una sensacional grandesa des de la nostra escandalosa humilitat. Un petó als morros. Això és el que li manca al club per retornar-li el somriure. Per viure la vida amb tenacitat –quina cosa tan nostra!- i encarar el futur amb ganes de vèncer sempre i en tot cas. Exactament com avui ho ha escenificat el jove Jordi Amat en roda de premsa. Som això: l’emoció d’un jove de la casa per debutar amb l’equip de la seva vida. La definició en imatges que, més enllà de la trista i lamentable realitat actual, no permetrem que ningú ens faci perdre la il·lusió de ser pericos. El pertànyer i ser part activa d’un sentiment com cap altre. 

Xavi Salvatella i Mestres

dilluns, 18 de gener de 2010

¿Dónde está nuestro espíritu?

Viendo lo ocurrido esta sábado en el Reyno de Navarro, me viene a la mente esta pregunta.....¿dónde se ha quedado nuestro espíritu competitivo? Creo recordar que la temporada pasada hicimos una de las mejores vueltas de nuestra historia en la liga estando hundidos. Que pasa ¿sólo sacan los jugadores a relucir sus cojones (perdón por la expresión) en los momentos críticos?

Creo que hay equipo de sobra para dar un paso adelante y salir de esta situación en la que ya llevamos varias temporadas. Yo, personalmente, no quiero volver a sufrir lo sufrido ante la Real Sociedad hace ya unas 4 temporadas....sé que lo podemos conseguir, pero los jugadores tienen que empezar a sacar su carácter en el campo y esto, sólo lo pueden remediar esos tíos que, hasta estos momentos, deambulan detrás de una pelota sin criterio, orden y sin ningún tipo de fuerza y de ganas.

El otro día, solo vi la primera parte, vi a un equipo de tercera división hundido en la miseria y me dolió bastante.....no es posible que un bloque tan fuerte, en mi opinión, de una impresión de pasotismo y de debilidad antes de empezar a jugar un partido. La afición, los que nunca fallamos, no se merece esto....me pregunto que dirían los jugadores si nosotros, su afición, hiciéramos caso omiso de sus llamamientos.....mejor no comprobarlo.

Sigo diciendo que los que nos falta es un jugador que de criterio y salida de balón al juego del equipo, pero, ante todo, nos faltan esos 'cojones' que bien comentaba en el post anterior mi compañero. Esperemos que esta dinámica cambie pronto porque, de seguir así, no quiero imaginarme el desenlace final.

TOTS JUNTOS PODEM!!!!!!!

dissabte, 16 de gener de 2010

Faltaron actitud y cojones (2-0)


Si usted esta leyendo este blog y no es del Espanyol y su equipo anda con apuros, no se preocupe cuando juegue contra los espanyolistas a su equipo se le curarán todos los males, somos el equipo aspirina de la Liga. Hoy el Espanyol se presentaba en el Reyno de Navarra ante un Osasuna que llevaba tres meses sin ganar en el Reyno de Navarra, hoy por supuesto con la visita del Espanyol lo ha hecho, y en ocho minutos tenía el partido finiquitado. Una vez más lamentable y bochornosa la actitud demostrada por los jugadores de nuestro equipo, hemos salido andando al césped del Reyno de Navarra, y Osasuna a los ocho minutos ya ganaba dos a cero, pero ha tenido oportunidades para que al cuarto de hora nos hubieran caído ya cuatro. Es intolerable la falta de actitud que demostramos en muchos partidos, y hoy ha sido especialmente escandaloso en los primeros compases de partido, y lógicamente cuando a los ocho minutos caes por dos a cero, después es prácticamente imposible remontarlo. El propio Mauricio Pochettino ha sido contundente en la sala de prensa del Reyno de Navarra, dónde ha sido claro y contundente contra la actitud demostrada por el equipo. Lo hemos repetido en infinidad de ocasiones, y los jugadores también si salimos al 120% en todos los partidos podemos ganar a cualquiera, pero al 60% no le ganamos absolutamente a nadie, basta de palabras y pasemos a los hechos. Podemos perder porque somos muy malos, pero no podemos perder porque nos falten cojones.

Lo mejor: Creo que es de justicia destacar a Cristian Álvarez, salvo al equipo de encajar una goleada en Pamplona. Y por supuesto los 400 pericos presentes en las gradas del Reyno de Navarra.

Lo peor: La actitud demostrada por los nuestros en el primer cuarto de hora de partido, de vergüenza.

Sentimiento Perico
www.sentimientoperico.blogspot.com

dijous, 14 de gener de 2010

Recordant el noste centenari.

Després de la victòria de la selecció catalana contra l´Argentina, cal recordar que els albicelestes ja van perdre en territori català enfront d´un gran Espanyol ara fa 10 anys. La cerimònia va ser una gran festa, Montjuïc a reventar amb 55.000 pericos van deixar clar que aquest equip tiraria endavant i així ha estat!





dilluns, 11 de gener de 2010

La llegada de Osvaldo abre la puerta a Raúl Tamudo


Esta tarde se ha llevado a cabo la presentación de Pablo Daniel Osvaldo en Cornella-El Prat, este delantero argentino llega cedido por el Bologna FC con una opción de compra al final de temporada que rondaría los cinco millones de euros, según han publicado algunos medios de comunicación en el día de hoy. El jugador se ha mostrado convencido de ayudar al equipo en todo lo que sea necesario, evidentemente lo que se le va a pedir son goles, que buena falta nos hacen. La incorporación de Osvaldo tiene un efecto colateral bastante claro e imposible de pasar por alto, y es que su fichaje abre de par en par al puerta de salida de Raúl Tamudo, es palpable que Raúl Tamudo no goza ahora mismo de la confianza ni de Mauricio Pochettino y mucho menos de los dirigentes de nuestro club. Veo poco probable la marcha de Raúl Tamudo en este mercado invernal, entre otras cosas porque no parece que ningún club haya mostrado interés en incorporarlo a sus filas, y también es entendible que el jugador espere a finalizar la temporada para encauzar su futuro con más tranquilidad. La marcha de Raúl Tamudo del Espanyol es estos momentos prácticamente inevitable.

Sentimiento Perico
www.sentimientoperico.blogspot.com

diumenge, 10 de gener de 2010

Creu i ratlla

Creu i ratlla, això és el que ha declarat que li van fer a TV3 el un altre temps "popular" Carles Canut. El motiu? Ser perikito!
Si és així, que jo penso que sí, estem davant d´una de les tantes irregularitats que és donen en aquesta teòricament televisió publica catalana...

"A TV3, per ser de l´Espanyol, et feien creu i ratlla"
Canut, perico convençut que darrerament s´ha significat per les seves declaracions un tant polèmiques, ha respost un qüestionari preparat per la Mireia Dalmau on se li ha preguntat sobre el seu paper potser més significat a nivell del gran públic, el d´en Rafeques al programa de TV3 Vostè jutja, i les declaracions que va efectuar fa unes setmanes a Llobregat TV on denunciava que a la cadena pública se li feia el buid per la seva condició de perico.

Canut ha puntualitzat que "jo no vaig dir això, vaig dir que hi havia gent de dins de TV3 que per ser de l´Espanyol, que li preguntin si no a l´Eduard Boet, li feien creu i ratlla. En el moment en que el Rafeques va dir en directe que era de l´Espanyol (recordem´ho, quan va coincidir al programa amb l´ex-directiu blanc i blau Ferran Martorell) es va acabar el programa; era l´espai de més audiència de la història a TV3 i va durar només 10 programes fins acabar la temporada. Joaquim Maria Puyal no va poder suportar que Rafeques fos un senyor de l´Espanyol, era un personatge símbol i icona de moltes coses i no podia ser de l´Espanyol. Això és veritat. El Puyal en aquest aspecte és reconsagrat, com diuen al meu poble. Ell hagués estat incapaç de possar ni una vegada el mot Espanyol a la seva boca. És un culé empradraït i tot el que no sigui Barça ni ho esmenta".

En Canut no te cap prova documental per certificar aquest ostracisme, només trencat quan ha estat contractat per alguna productora externa a TV3 i per participar precissament en alguna tertúlia sobre l´Espanyol, com quan la passada campanya va acudir al Gol a Gol Espanyol, però ha explicat que "si haguessis escoltat els il·luminadors o productors d´aquella època, tothom va coincidir que va ser per allò. Si no, aquell programa encara podria haver continuat. Però eren els primers temps de la televisió, estavem a una època encara molt fonamentalista".

Ja està bé de manipulació de la caberna mediàtica culé!

Quina paciència s´ha de tindre per escoltar programes tipus "Els millors anys de la nostra vida" o "El club de la mitjanit"! . Una cosa es la radio del País i l´altra confondre Païs amb un club, o sigui el Barça ( o més ben dit "L´altre club de la ciutat").


Salvant alguns periodistes de la casa com poden ser l´Audal Serra i el David Clupés (sort n´hi ha perque sinó ni engegar la radio podriem fer), la majoria de periodistes esportius de la radio nacional pequen de forofisme culé. Els casos més flagrants són el Joaquim Maria Puyal i el del Bernat Soler. Pere Escobar no és tant radical en aquest aspecte però igualment es passa el R.C.D. per les seves parts més brutes.


El Puyal fa servir la seva veterania a la casa per ningunejar l´Espanyol; primer de tot considera més important la transmissió previa a l´inici d´un partit del seu Barça que el directe d´un partit de l´Espanyol. Quan la transmissió és mixta; mixta vull dir que donen el resultat molt de tant en tant i encara hem de donar les gracies per conectar 20 segons, el tal Puyal posa cullerada amb comentaris patètics sobre l´equip perico. Finalment el got ja vessa quan es juga el derbi. Primer, perque ens ha de retransmetre aquest senyor? segon, no sap dissimular una mica el seu forofisme? només pensa en clau culer. Senyor Puyal enteris d´una vegada que està retransmetent un partit per tots els catalans i que els pericos som tant o més catalans que els culers.

L´altre periodista que se li veu el llautó es el Bernat Soler; el pobre intenta respectar l´Espanyol però es que el seu subconcient el traeix, com més obre la boca per parlar del nostre club, més posa la pota. El dia que va proclamar a tot Catalunya que s´havia de vendre el Tamudo al Villarreal per donar-li gracies dels serveis prestats va ser la gota que val vessar el got. Per Bernat Soler, l´Espanyol sempre serà un club secundón que mai ha de tindre dret a crèixer ni a guanyar títols, i si en guanya algún pensarà que són les restes que no vol el Barça. Així de trist però insisteixo que el noi no hi pot fer més, algun cop ho ha intentat , com quan va anar a Glasgow a veure la final, però cada cop que obre la boca se li veu el llautó....i ara a sobre els perikos l´hem d´aguantar en les transmissions de TV3...

A part d´ell molts dels tertulians que es porten als programes són realment patètics quan parlen dels temes relacionats amb l´Espanyol. Molts dies m´agafen ganes de rebentar la ràdio o la TV contra la paret.

No es just parlar de temes de l´Espanyol (els 5 minuts que hi destinen) amb el 100% de tertulians culés, doncs el mínim que acaben fent és riure´s de l´Espanyol, mostrant sempre unes opinions sectaries i manipuladores.

Exemple d´això és el programa dels migdies "Tvist" amb l´impresentable del Lluís Canut que se les dona de sabelotodo, patètic de veritat, una rèmora per la societat aquest personatge.

Siusplau prou manipulació!