Adéu a Montjuïc

Han estat 12 anys en una casa de lloguer (sí un lloguer molt car gràcies al meravellós ajuntament de la que era la nostra ciutat fins avui, que ja no demà); 12 anys plens de un marcat sabor agredolç; però al fi i al cap dolç, molt dolç perquè al final sempre hem sortit victoriosos, tant en els bons com en els mals moments. 3 de les 12 temporades hem patit com a putes; la 2003-2004 amb la salvació a l´últim partit contra el Murcia; la 2005-2006 amb l´agònic gol de Coro al minut 94 contra la Reial Societat que ens deixava a primera; i aquesta 2008-09 on s´ha obrat un autèntic miracle guanyant 8 dels ultims 10 partits després d´estar a 8 punts de la salvació.

Però la veritat és que tot no han estat mals moments; els partits de la UEFA del 2007 van ser espectaculars; grans victòries contra Benfica i Werder Bremen ens van fer igualar i fins i tot millorar la recordada UEFA del 88. Madrid i Barça tambè van sucumbir a l´Olímpic, no tants cops com hauriem volgut però suficients per fe-nos respectar; i a més molts dels 129 gols de Raul Tamudo, el gol des del mig del camp de Roger Garcia, el gol olímpic del Txiqui Benitez, els passes estratosfèrics de Lo Pelat,...

Si voleu que us confessi un secret; no he posat els peus a Montjuïc en aquests 12 anys (bé si, 2 cops, però no en partit de l´Espanyol); potsé mai he volgut posar cap imatge de l´Espanyol com a local, que les que vaig viure de petit a Sarrià; aquell camp vertical i cridaner que segueix en peu en el meu record amb les assistències de Francisco i els gols de Wutke, Archibald, Lluis, Escaich, Gabino, Lardín i el més gran de tots: Florin Raducioiu.

I ara...doncs és el moment de tornar a trepitjar de nou casa meva...estic gairebé decidit a agafar-me un abonament de soci a Cornellà-Prat. Tinc la sensació que ens hi esperen coses molt grans!